Era possible? Tenia la boca entreoberta i una llagrima va lliscar des del seu ull dret al teclat. No era capaç d'assimilar-ho .Només el bast so del timbre podia tornar-li el somriure. La seva medicació per tornar a somiar l'esperava al portal de casa.
En obrir la porta, el va veure allà, amb una bossa de croissants i un somriure d'orella a orella. "Ho has vist?" Va preguntar-li de seguida.Ell va assentir suaument, sense atabalar-se i sense deixar de somriure en cap moment.Aquella sensació de victoria i de felicitat va envair a l'Arlet. Feia ja 6 mesos i 10 dies que esperaven la solució al problema: encara no ho havien provat i ja s'havia fet públic. Eren possibles els viatjes a travès del temps?
Immediatament, Arlet va agafar la seva bossa de viatge i va marxar amb Oscar d'aquell pis. El no tornar ja no li importava.Havien de comprovar si allò era cert i, si era així, necessitaven fer un d'aquells viatjes. La vida de l'Arlet depenia d'això.
Mentre baixaven les escales agafats de la mà, l'oscar li donava una sensació de seguretat.
En sortir del portal van pujar al primer taxi que van veure:"A la seu del Departament d'Investigació Espai-Temporal, siusplau".El viatge se li va fer més llarg que mai. No estava espantada, però sí nerviosa. Aquella situació li venia massa gran.Mai havia estat del tot convençuda de que allò fos possible, sempre tenia un punt de negació, propi de tots els éssers humans.
L'entrada al recinte estava plena de manifestants. "No es pot canviar el curs de les coses" deia una pancarta. Arlet el negava.
Mentre es plantejava les catastròfiques possibilitats d'aquell viatje, va veure una cosa que li va arrencar un somriure: un gran cartell d'un dels manifestants deia "Vull recuperar persones estimades, vull estalviar-me errors comessos". La gent pensava que podria modelar la vida a la seva mida, la gent sempre ha estat tan innocent...
En aquell moment el seu cor es va parar en sec. Va veure passar la seva vida en imatges, com si estés a punt de morir ...
Traspassada la muralla que protegeix el complex, el Doctor Franz va donar a Arlet un informe. El subjecte alfa havia mort. Tot i la fatal notícia, volia tirar endavant amb el viatge. Per a ella era l'única opció, el present ja no era suficient. Tenia clar que l'entrenament seria dur, 360 llargues hores d'esforç físic i psíquic; tot i així,es sentía amb la suficient força i empenta com per tirar endavant; era ben clar que les coses es complicarien, coneixia la dificultad del seu repte, però sabia que era necessari assolir el seu objectiu....
"La reintegració atòmica va disparar les seves ones cerebrals ... és com si no pogués assimilar dues realitats", va dir Franz, "confiava en ell mateix, sabia perfectament que ho aconseguiria, i hi va posar totes les seves forces".
"Llavors vol dir que ho va aconseguir?" Va dir Arlet, "Creiem que si, però la nota que tenia a la mà ens ha descol.locat..."
Perquè la data de la nota indicava el dia següent? i aquell número de mòbil? " Que significa? Hem de trucar!" va dir Franz.
No hi havia temps per perdre. Els cors d'Arlet i Franz s'acceleraren a mesura que els tons del telèfon es succeïen. A l'altre costat de la línia van despenjar el teléfon: "Bon dia Arlet, estava esperant la teva trucada".
Arlet no podía articular cap so, s'havia quedat petrificada, aquella veu li era familiar i el temps passava ràpidament. Diuen que quant algú sent la seva pròpia veu li sona diferent, però ella s'havia reconegut.
"Escolta i no preguntis; ves al teu despatx, agafa la llibreta i surt del recinte... mai haurieu d'haver encès la màquina..."
Mentre l'Arlet sortia del recinte amb la llibreta es va topar amb algú que la va reconèixer: "Arlet, on vas amb la llibreta?" Feia una hora, quan havia entrat al recinte no l'havia reconegut entre tots els manifestants. Li va arribar un SMS: "CORRE".
De sobte, una forta explosió va fer que Arlet caigués a terra. Només podia distingir una veu entre la multitud. Es va desmaiar...
Aquí teniu la continuació del que ha estat un mes de relat, un mes un pél difícil.
Han estat molts els dies en els que arribaven les 12 sense cap continuació però crec que entre tots ens n'anem sortint.
Salvant els espais buits que queden en alguns casos entre un tweet i un altre, les incoherències en els temps verbals i alguna que altra falta d'ortografia (segur que n'hi ha alguna que se m'ha passat per alt),la història segueix el seu rumb, amb bastants girs en tant poc temps però ja està bé que la gent s'entusiasmi. Tot i això, cal recordar que aquest és un projecte de 12 mesos i tot just acabem el primer.
En definitiva, estic contenta per on van les coses tot i que encara falta un llarg camí. Per això us demano que difongueu al màxim aquesta iniciativa per a que la gent no s'adormi i continui escampant la història.
NO US RENDIU I CONTINUEU LA HISTÒRIA!!!
http://twitter.com/#!/els360tweets
No hay comentarios:
Publicar un comentario